Del llibre Aroma de Benzina, de Josep Casanovas.
A finals de la dècada dels 60, Ferrari estava present en molts fronts, entre els que destacaven la Fórmula 1, el mundial de resistència i la Can-Am. I qui sap si perquè el premi a tants esforços no arribava i amb el convenciment que en la muntanya es podia capgirar la tendència i assaborir per fi alguna alegria, l'Scuderia va decidir tornar al Campionat d'Europa de Muntanya.
Creat especialment per aquesta especialitat i dotat de xassís tubular, 290 CV de potència molt ben dosificada per a 540 quilos de pes a punt de córrer, i amb una acurada distribució de les masses (dades publicades per Leonardo Acerbi a Tutto Ferrari), el preciós Ferrari 212 E –les imatges no enganyen, les formes de la carrosseria eren pura harmonia– es va mostrar absolutament imbatible i Peter Schetty no només va guanyar les set curses del Campionat d'Europa en què va participar –i dues altres no puntuables– sinó que també va batre el rècord en sis; només asfalt mullat i la boira en la pujada a Rossfeld, la segona del campionat, li va impedir fer el ple. L'equip amb què Ferrari va disputar el Campionat d'Europa de Muntanya era molt senzill: el jove enginyer Gianni Marelli al capdavant, dos mecànics, un vehicle d'assistència i pocs recanvis, ni tan sols un segon motor per curar-se en salut en previsió del que pogués succeir. Tot i això, el títol no podia ser per a ningú més que per al binomi que va arrasar: Schetty i Ferrari.
DE PILOT A DIRECTOR ESPORTIU
(Del llibre Aroma de Benzina, de Josep Casanovas)
Si es tenen presents les paraules de Peter Schetty després del seu triomf al Montseny, publicades a la revista Club, el suís era ben conscient de la superioritat que aquella temporada podia exercir en el Campionat d'Europa de Muntanya. "Quasi es pot dir que corro amb avantatge. Aquesta barqueta és realment sensacional. Esperava guanyar aquí però mai realitzar un temps tan excepcional", va afirmar Schetty, que no s'en va estar d'afegir un missatge punyent: "Les prestacions dels Porsche han quedat en qüestió". Però el cert és que Schetty, a qui veiem en la banda esquerra de la foto contemplant la feina que fan els mecànics, es va entregar al màxim per complir la labor que se li va posar quan encara era pilot d'Abarth. Tant, que segons va publicar Doug Nye en la revista Fórmula (número 72, octubre del 1972), després de cada pujada al Montseny –tant era que fos en entrenaments com en cursa– Schetty acabava esgotat i fins i tot marejat, a causa del gran esforç.
Nascut a Basilea el 21 de juny del 1942, Peter Schetty va prosseguir l'any 1970 com a pilot de Ferrari en un programa íntegrament de curses del mundial de resistència, compartint el volant dels 512 S amb pilots com Jacky Ickx, John Surtees o Arturo Merzario. A finals d'aquella temporada va acceptar ser el nou director esportiu de l'Scuderia, càrrec des del qual va ser un dels artífexs del títol de marques de Ferrari en el mundial de resistència del 1972. Tot seguit, en ple èxit i sense haver perdut mai la seva discreció habitual, va decidir deixar el món de les curses i tornar a Basilea per estar el costat del seu pare en la gestió dels negocis familiars.
