Rally Osona 1978: Quién sabe donde... 



Por Joan Gimeno Conesa. Corría el verano de 1978. Se acercaba el Osona y yo tenía que correr con Vicenç Nubiola –ya tenía su nombre rotulado en el coche, en aquel tiempo no había vinilos y todo lo pintábamos a mano–, pero la semana antes, no recuerdo por qué motivo, no pudo acompañarme. Sin copiloto, hice sacar la licencia a un chico que conocía, que siempre se asomaba por allí y que quería probar las mieles del copilotaje.

Ni entrenar. Con las notas que tenía salimos al rally con el Simca Rallye que hacía poco había potenciado Marcos, de Talleres Fornells. Yo, que por aquellas fechas iba primero del Desafío Simca debido principalmente al resultado obtenido en el Critèrium Montseny-Guilleries (primero de Grupo 2, primer Simca clasificado) salí con ganas. Con demasiadas ganas. Sobre todo si consideramos el nivel de entrenamiento y copilotaje que llevaba.

En los Gats (La Costa dels Gats), cuando íbamos bastante bien clasificados, pasó lo inevitable. Recuerdo como si fuera hoy aquella derecha larga-larga final cierra en bajada. Cantada demasiado tarde, la cuneta exterior se fue acercando peligrosamente y aquello se continuaba cerrando. Entras en la cuneta, vuelcas sobre tu puerta y sigues unos metros hasta que ves un roble, muy grueso y alto, plantificado ahí, impertérrito, delante tuyo. El morro del coche ni lo tocó. El impacto fue directo y longitudinalmente encima del parabrisas.

Por suerte, llevaba unas barras de seis puntos hasta el 'tablier'. El arco delantero cedió como si fuera de mantequilla, el de detrás de mi cabeza retrocedió solo unos diez centímetros. El techo bajaba casi en un ángulo de cuarenta y cinco grados a partir de él. Y yo, y el copiloto, encajados entre el techo que no me permitía ver casi nada, el 'baquet' y el tablero de mandos. El coche, parado encima de mi puerta, el motor bloqueado a máximo de revoluciones y el acelerador que no respondía. A tientas, cierro el desconectador y se hace la oscuridad y el silencio. Entonces empieza otra pesadilla.

Empiezo a escuchar un 'chiiiist' 'chiiist' de un líquido que cae encima de los colectores de escape, rojos de lo calientes que estaban. ¡Cojones, la gasolina! Prisas para salir. Palpo a mi derecha y el copi no está. Quiero salir, pero entre el techo y el 'tablier', yo, con mi envergadura no paso. Mi puerta yace en el suelo. Y la puerta derecha, con el montante deformado es prácticamente imposible de abrir. Con la adrenalina acelerada por el sonido que provenía del motor, empujo con todas mis fuerzas y abro un palmo y medio la puerta. Pasa la cabeza, pasa un brazo, los hombros, el otro brazo... y cuando tengo medio cuerpo fuera, con la testa a la altura de la carretera y dentro de la cuneta, llega un coche.

Tengo la sensación de ser un muñeco de feria de aquellos de las casetas para hacer puntería. Por suerte, ellos sí que consiguieron hacer completa aquella larga-larga final cierra. Saco fuerzas de donde no había y puedo escabullirme de la trampa. Lo más curioso de todo, y desde aquí querría hacer un llamamiento por si alguien lo conoce, es que mi copi, Joaquim Juárez, excarcelado antes de que yo, desde aquel día ha estado desaparecido para mí. Sé que salió ileso y, por su constitución pequeña, mucho más deprisa que yo, pero no lo encontré por allí. Pero tampoco nunca más, ni aquella noche ni nuca, no lo he vuelto a ver.

P.D. El 'chiiist', 'chiiist' que se escuchaba, no era de la gasolina. Era del bote de expansión del sistema de refrigeración. Por suerte.

Joan Gimeno Conesa
Crónica de su experiencia en el Rally Osona de 1978


Qui sap on és...

Corria l'estiu de l'any 1978. S'acostava l'Osona i jo havia de córrer amb en Vicenç Nubiola –ja tenia el seu nom retolat al cotxe, en aquell temps no hi havia vinils i tot ho pintàvem a mà–, però la setmana abans, no recordo per quin motiu, no va poder acompanyar-me. Sense copilot, vaig fer treure la llicència a un xicot que coneixia, que sempre treia el cap per allà i que volia provar les mels del copilotatge.

Ni entrenar. Amb les notes que tenia vam sortir al ral·li amb el Simca Rallye que feia poc havia potenciat en Marcos, a Talleres Fornells. Jo, que per aquelles dates anava primer del Desafío Simca, a causa principalment al resultat obtingut al Critèrium Montseny-Guilleries (primer de Grup 2, primer Simca classificat) vaig sortir amb ganes. Amb masses ganes. Sobretot si considerem el nivell d'entrenament i copilotatge que duia.

Als Gats (La Costa dels Gats), quan anàvem força ben classificats, va passar l'inevitable. Recordo com si fos ara, aquella dreta llarga-llarga final tanca en baixada. Cantada massa tard, la cuneta exterior es va anar acostant perillosament i allò continuava tancant. Entres a la cuneta, bolques sobre la teva porta i segueixes uns metres fins que veus un roure, gruixut com una mala cosa i alt com un Sant Pau, plantificat, impertèrrit, davant teu. El morro del cotxe ni el va tocar. L'impacte va ser directe i longitudinalment a sobre del parabrisa.

Sortosament duia unes barres de sis punts fins al 'tablier'. L'arc davanter va cedir com si fos de mantega, el de darrere del meu cap va retrocedir només uns deu centímetres. El sostre baixava gairebé en un angle de quaranta-cinc graus a partir d'ell. I jo, i el copilot, encaixats entre el sostre que no em permetia veure gairebé res, el 'baquet' i el tauler de comandaments. El cotxe, parat a sobre de la meva porta, el motor encallat a màxim de revolucions i l'accelerador que no responia. A les palpentes tanco el desconnectador i es fa la foscor i el silenci. Aleshores comença un altre malson.

Començo a sentir un 'xiiiist' 'xiiist' d'un líquid que cau a sobre dels col·lectors d'escapament vermells de calents que estaven. Collons, la gasolina! Presses per sortir. Palpo a la meva dreta i el copi no hi és. Vull sortir, però entre el sostre i el 'tablier', jo, amb la meva envergadura no passo. La meva porta jau a terra. I la porta dreta, amb el muntant deformat és pràcticament impossible d'obrir. Amb l'adrenalina esperonada pel xiuxiueig que provenia del motor, empenyo amb totes les meves forces i obro un pam i mig la porta. Passa el cap, passa un braç, les espatlles, l'altre braç... i quan tinc mig cos a fora, amb la testa a l'alçada de la carretera i dins de la cuneta, arriba un cotxe.

Tinc la sensació de ser un ninot de fira d'aquells de les casetes per fer-hi punteria. Sortosament, ells sí que van aconseguir fer completa aquella llarga-llarga final tanca. Trec forces d'on no n'hi havia i puc escapolir-me de la trampa. El més curiós de tot, i des d'aquí voldria fer una crida per si algú el coneix, és que el meu copi, en Joaquim Juárez, excarcerat abans que jo, des d'aquell dia ha estat desaparegut per a mi. Sé que va sortir il·lès, i per la seva constitució menuda molt més de pressa que jo, doncs no el vaig trobar per allà. Però tampoc mai més, ni aquella nit, no l'he tornat a veure.

P.D. El 'xiiist', 'xiiist' que se sentia, no era de la gasolina. Era del pot d'expansió del sistema de refrigeració. Per sort.

Joan Gimeno Conesa
Crònica de la seva experiència en el Ral·li Osona de 1978

Raimon d'Abadal, 29 • 08500 Vic | 938 852 256 | jas@jas.es