Per Josep Cassart.
Entrar al despatx el primer dia de feina i trobar-hi com a única cosa un parell de toms de la Gran Enciclopèdia del Jazz, que dormien dins d'un armari, va ser un cop molt fort. Jo esperava que el meu antecessor, el Javier Patricio Pérez "Gato Pérez" hagués deixat en algun o altre racó si més no unes notes esparses que em servissin per a elaborar un pla de treball, però que va! En aquells armaris únicament hi vivien les aranyes i en els calaixos alguna ampolla de gin buida.
Algú em va dir on podria trobar al Gato. Hauria de ser molt avançada la nit al Tabú del carrer Escudellers, si, un local al capdavall de les Rambles a mà esquerra. Vaig aparcar l'Abarth en un espai buit de les Rambles –que abans s’hi podía– i, a peu, vaig enfilar Escudellers fins a l'entrada del Tabú, gens sofisticada, llum escassa de color vermell i una llarga barra de puticlub, que de no ser per la música que posaven, Fania All Stars, era com per girar cua.
Entre la intensa fumarola del local, de seguida vaig distingir al Gato envoltat dels músics i una mica més enllà, el promotor i radiofonista Jordi Vendrell. Vam fer unes copes plegats fins que vaig trobar el moment adient per preguntar-li:
–“Gato, de veritat que no vas deixar res de res al despatx de Zeleste?”.
l el Gato em va mirar per sobre de les seves grosses ulleres i amb un mig somriure em va fer que no amb el cap, “hauràs d'arreglar-te-les com puguis, nen”.
Vaig insistir:
–“Però... ni unes notes?”
–“Que no, cony! Que ho vaig llençar tot”
El Gato havia canviat de registre, deixava enrera la seva peregrina faceta de promotor i encetava nova etapa com a cantant, que mereixia ser respectada. Aleshores ni ell mateix sospitava que en un temps no gaire llunyà seria coronat com a rei de la rumba catalana. Unes darreres copes més, mentre el Tabú s'anava buidant de clients i el Gato em va demanar si el podia acompanyar amb cotxe fins a casa. Quan vam sortir ja clarejava.
Tot arribant on havia aparcat el cotxe, el Gato va canviar la cara:
–“Hosti nen!, és teu aquest carro?”.
En aquella època jo disputava algun ral·li i duia el cotxe "full equip": barres, arnesos, báquets, bla bla. Vam pujar al cotxe i ell em va explicar que també havia començat a córrer i que preparava –com podia– el proper ral·li on jo també m'hi havia inscrit.
–“I que, heu fet molts entrenos”, va dir-me.
–“Si noi, hi anem dues nits per setmana”.
–“Així doncs, ja deveu tenir totes les notes, no?”.
–“Si”.
–“Escolta'm una cosa, jo, ara mateix, amb això que estem preparant el disc vaig molt de cul, tant que no trobo hores per anar a entrenar... Tu... em podries deixar les teves notes?”.
Ens vam mirar uns instants i ens vam fotre a riure. Jo que l'havia anat a trobar per demanar-li unes notes que em deia que no tenia i en canvi ell em demanava les meves.
–“Però, que cony!”, li vaig dir que si, que les hi deixava. Per alguna cosa "los amigos son y están, son la verdad", que diu un tros de la seva rumba Viejos Automóviles. Ah!, cap dels dos ens vam classificar.
Josep Cassart
2020
