(Del libro ‘Escuderia Osona, 50 anys de projectes’, presentado el 8 de junio de 2019).
És el gran recordman de la Pujada a Sant Bartomeu del Grau. La va guanyar sis vegades, quatre quan la prova era organitzada per l’Escuderia Osona i les altres dues quan la cursa va ser rescatada –a partir de 1987– per l’Escuderia Guilleries. No hi ha hagut a l’Estat espanyol ningú més amb aquesta aurèola de pilot mític que destil·la Joan Fernández García (11-12-1930), pilot i persona que sempre ha ofert arreu un exemple del millor de la condició humana. És tot un honor conèixer de la seva veu algunes de les vivències que va tenir a les curses de la comarca d’Osona...
“Que si me’n recordo de la pujada a Sant Bartomeu del Grau? I tant que sí, home! La vaig guanyar diverses vegades (6, en total) i recordo que la primera que hi vaig anar em va deixar impressionat. Era la pujada més ràpida de Catalunya, els pilots ho teníem clar i no sé si dir-te que era la més ràpida d’Espanya també. Hi pujàvem a una velocitat increïble. I llavors, quan arribàvem a dalt, paràvem en un restaurant que tenia una vista excel·lent (Roc Llarg). Era molt agradable córrer-hi i la gent de l’Escuderia Osona sempre em tractava molt bé”.
“En aquells anys en els quals, d’acord amb el meu patrocinador, Danone, vam decidir anar a totes les curses de muntanya era normal participar a Sant Bartomeu del Grau. Normalment el campionat de Catalunya hi començava i jo sempre que podia hi anava a córrer. Us dic la veritat si afirmo que no hi havia moltes curses com la de Sant Bartomeu, tan impressionant i ràpida. Quan va venir a córrer en Joan Vinyes (1987), el vaig aconsellar sobre unes relacions de canvi idònies per pujar millor i va seguir els meus consells tan al peu de la lletra que em va vèncer! Ara bé, no em va importar gens ni mica no guanyar aquella cursa, perquè en Joan i jo érem molt bons amics i sempre, sopant, mirava d’aconsellar-lo amb el que bonament podia, xerràvem de tu a tu. Era una època molt maca, i ell era un pilot molt bo”.
“En aquella edició em va passar una cosa ben estranya, resulta que només vaig poder fer una pujada de cursa, la primera, ja que a la segona se’m va disparar l’extintor a la mateixa sortida i a l’anterior havia fet segon. Però resulta que en Vinyes es va sortir de la carretera en aquesta segona pujada, de manera que cap dels dos vam poder millorar el temps de la primera. Recordo que l’any després li vaig tornar la jugada i, a més a més, vaig batre el rècord, que en tractar-se de Sant Bartomeu del Grau significava pujar a més de 130 per hora de mitjana, impressionant com deia! No sabria dir-ho exactament, però tota la pujada es feia en 4a i 5a. Hi havia algun revolt lent, però tot era molt ràpid”.
“També vaig córrer un Ral·li Osona (1970), amb el Porsche 914/6. Vam anar-hi amb en Carlos Loverdos, però més que res per provar el cotxe. Ens havia arribat feia molt poc i no sabíem res d’aquella mecànica, era tota una novetat a Espanya. Crec que no vam ni entrenar, però vam aconseguir anar líders, tot i que ens vam retirar cap al final. Poc després, el cotxe va passar a mans del meu germà i la cosa va anar millor”.
“Estic content de tot el que vaig aconseguir aquells anys. De Sant Bartomeu del Grau i de la comarca d’Osona en general en tinc un molt bon record, per les curses que vaig córrer però també pels amics que hi vaig fer”.
Joan Fernández, dues vegades Campió d’Europa i pluricampió d’Espanya i de Catalunya de Muntanya, va guanyar les edicions de la Pujada a Sant Bartomeu del Grau de 1977, 1979, 1981 i 1982, amb Lola-BMW, i també les de 1988 i 1989 (organitzades per l’Escuderia Guilleries), amb Osella-BMW, a més de fer segon el 1987 amb aquest darrer cotxe. També va córrer el Ral·li Osona de 1970 amb Porsche 914/6, però es va retirar.
