Per Josep Autet.
Fa just mig any vaig publicar a les meves xarxes personals el text que pot llegir-se una mica més avall. Deia que no tots els divendres eren iguals ja que aquell divendres, 11 de setembre de 2020, havia parlat amb en Jaume Figuerola. Ahir, 5 de març de 2021, també era divendres i va ser el dia que ens va deixar en Jaume. Com que el text de fa sis mesos em sembla completament vàlid, el publico de nou, tal qual, encara que amb aquest afegit al principi.
No cal veure la desaparició d’en Jaume Figuerola com una tragèdia. Se'ns ha anat algú entranyable i això fa mal, fa molt de dolor, però si s’estima a una persona de veritat, però el que es diu de veritat, cal deixar-lo marxar en pau quan arriba el moment. Jaume ha viscut una vida plena i en la seva major part feliç, no exempta per a res de dificultats, però la petjada que ha deixat és profunda i molt personal. El seu positivisme, sempre ajudant als altres i amb un tracte exquisit cap a tots, és el que ens queda en la memòria dels molts que l’hem estimat.
Em deia en Jaume en un whatsapp fa uns mesos: "...crec que estic en l'última etapa de la meva llarga vida. He renunciat a les sortides pels camins de Collserola, he renunciat a conduir, en fi he renunciat a tota activitat que les meves forces no em permeten dur a terme, és a dir que el llistó del meu nivell de vida ha baixat dràsticament, però em trobo bé i la moral continua alta".
Jo em quedo amb això. Jaume Figuerola, als seus 97 anys, era història viva. Queda un buit que no el podrà omplir ningú, és així, se'ns ha anat un referent, però hem d'estar agraïts per haver-lo conegut i haver format part del seu cercle d'amics. Jo ho estic i brindo per ell i per la seva memòria, tan enorme, tan important, tan irreemplaçable, tan admirada.
Bon viatge Jaume, descansa a Pau. I moltes gràcies per tot.
Josep Autet
6 de març de 2021
--------------------------------------------
No tots els divendrs són sempre iguals
(Josep Autet, 11 de setembre de 2020)
Quan arriba el divendres, el primer que li dic al meu pare quan al vaig a veure és: “Saps quin dia és avui, avi?”. I ell, entre divertit i sorprès, em diu, “ja tornem a ser divendres, renoi com ha passat la setmana!”. És cert que fins fa un temps el divendres era per a mi un dia entre important i especial, el preludi d’un cap de setmana que durant molts anys no va ser més que la continuació laboral dels cinc dies anteriors, tot i que evidentment amb un estil de feina molt diferent. Però amb el pas del temps, motivat també pel que avui dia ens toca viure, el significat del divendres ha canviat per a mi i s’ha convertit generalment en la porta d’entrada a un cap de setmana com el que viu tothom, en el meu cas sense massa novetats.
Escric aquestes ratlles a mitja tarda del divendres 11 de setembre de 2020, la festa nacional de Catalunya, diada en la que a mi inesperadament m’ha tocat rebre un premi. Com un divendres o un dia qualsevol he parlat amb el meu pare, 90 anys, i a més amb una altre persona especial, que també admiro, de 96 anys: Jaume Figuerola i Montserrat. Feia molt temps que volia parlar amb ell, ha passat moments delicats però aquest any tampoc ha fallat a enviar-me per WhatsApp una foto amb motius coloristes de la Diada, que m’han fet somriure i alhora demanar-li a l’instant: “Jaume!! Molt bona Diada!! Estic molt content de saber de tu!! Em deixes que et truqui un moment?”, “I tant que em pots trucar!!”, respon en Jaume sense pausa... I heus ací, com si d’un article a l’ús es tractés, que publico, molt conscient de que no vulnero cap intimitat sinó que comparteixo un moment d’alegria que molts amics meus comprendran i possiblement faran seu, el següent resum del que he parlat amb en Jaume Figuerola:
“Noi, no sé com va ser però vaig enganxar el virus. Un dia em vaig trobar amb mal de cap i una mica de febre, se’m van endur en ambulància i vaig quedar ingressat. En vuit dies ja tornava a ser a casa però sense haver fet net del tot, l’assistenta i els meus fills em van cuidar i després de vint dies de confinament en la següent prova vaig donar negatiu. Ara em trobo bé, això ja ha passat.
Com pots veure, la meva recta final s’allarga més del compte, però com que és el que hi ha... jo tranquil, malgrat que el panorama que hi ha arreu no és per tirar coets, ni de bon tros, però no queda altre remei que aguantar. Em cuiden i em valc per mi mateix, l’únic que tinc malament és l’oïda, però puc dir amb franquesa que encara tinc il·lusió, m’interessen les coses, puc llegir i jugo als escacs, no em puc pas queixar. Em sap greu com estan les coses, en el nostre país però també a tot el món; tot el que veig per la televisió em trasbalsa, aquest incendi a Grècia que ha deixat milers de persones a la seva sort i més abandonats que com ho estaven fins ara... La gent es pot dir que mutem, ens adaptem a tot, però a mi no m’agrada gens l’estat de les coses, puc dir que em fa pena tot plegat”.
Vuit minuts de xerrada amb una persona que admiro profundament, no només per ser un excel·lent ser humà i per tot el camí que vam recórrer junts en les activitats esportives de Renault a Catalunya i a Elf, sinó també pel seu passat personal anterior, que conec molt a grans trets i que reconec que em fascina: Infància al tarragonès; ambient de preguerra; marxa a l’exili amb el seu pare sent ell un adolescent; camp de concentració del sud de França; enrolament en grups de la resistència francesa; sabotatges als nazis i als seus col·laboracionistes francesos; cau pres i es detingut; se salva de l’afusellament i es enviat al nord de França, on el sotmeten a treballs forçats en la construcció del mur de l’Atlàntic; s’escapa; torna a contactar amb membres de la resistència francesa i segueix ajudant-los; acaba la guerra i es queda a viure a Paris; entra a la divisió agrícola de Renault, on hi treballa molts anys; torna a Catalunya i veu la realitat del moment del país; contacta amb Renault, etc. etc.
Ho sento Jaume, ja ho he escrit, només són uns breus apunts. Aquestes memòries, ni que siguin resumides, que mai has volgut que féssim, és una de les coses que no estic d’acord amb tu. Tenim tots un deute amb la teva generació i aquest final, del que quan xerrem me’n parles sempre amb serenor i normalitat, farà que cada vegada quedin menys herois com tu per donar a conèixer el testimoni d’una època que, per molt que en parlem, només sabeu què va ser en realitat la gent com tu. Vas sobreviure a uns temps gairebé impossibles, amb un esforç i un valor que ara no existeix, ni s’intueix. Sempre seràs especial per a mi Jaume... però jo intentaré convèncer-te de nou quan ens puguem veure, dins d’uns dies!
Josep Autet
11 de setembre de 2020
Nota.- Acompanyo el text amb una foto d’en Jaume Figuerola amb el seu fill, en Ferran, en una de les seves darreres sortides.
