Josep Maria Rovira Paxau va néixer a Gurb el 27 de maig de 1952 i va morir a l’Hospital de la Santa Creu de Vic el passat 16 d’octubre. Des de pocs mesos després de la seva jubilació –a finals de 2017–, Paxau va anar patint un gradual deteriorament de les seves facultats. Després de molt temps de davallada la situació va degenerar en un càncer que finalment se’l va endur dissabte passat.
Coneixia bé en Paxau, si bé en els darrers anys no vam continuar el contacte, en les temporades en les quals jo m’ocupava de la informació de motor a El 9 Nou xerràvem setmanalment, ell era una de les persones claus del motociclisme osonenc i de més enllà, fruit de la seva saviesa en aquesta matèria, per això avui faig aquest dolorós obituari en primera persona.
Ja en aquells anys 80 Paxau era un home resolutiu, amb caràcter i personalitat, pel qual l’objectiu era el més important i aconseguir-lo més que una obsessió, una forma de vida. Se’l va considerar un enginyer vital per a la especialitat del trial, tant que sovint era mencionat com a “guru” de la disciplina per les seves innovacions i aportacions que el van fer el tècnic de referència.
Per les seves mans van passar motos de tot tipus, recordo especialment una Montesa Cappra de 125cc a la que el 1980 va aplicar refrigeració per aigua i que va revolucionar les curses de motocròs, fins i tot Toni Arcarons la va portar. També seria el responsable d’aquella Honda MBX 75 amb la que Àlex Crivillé guanyaria el Critèrium Solo Moto de 1986. Però on Paxau marcaria definitivament empremta va ser en el trial. Després de tocar motos de totes les marques, en especial d'Ossa, Josep Rovira va trobar el seu gran lloc a Gas Gas, immediatament després de que aquesta marca rebés l'herència de Merlin, de la qual Paxau ja n'era el seu responsable tècnic. Narcís Casas i Josep Maria Pibernat van confiar en ell i de la seva associació a partir de 1985 en va sorgir tota una generació de motocicletes que van marcar el camí de la especialitat a meitats dels 80, la primera de totes la Halley 325.
Era tanta la responsabilitat –i influència– de Paxau a Gas Gas que al carrer Sant Jordi número 21 de Torelló va ser durant molts anys el departament de competició de la marca. Aquesta era una de les condicions que imposava a les marques i a la gent amb la que col·laborava: treballar des del taller de casa. Paxau, amb l’ajut en aquella època de Pere Vilageliu i altres tècnics que anirien arribant, alguns de les marques amb els que va col·laborar, feien des de Torelló des del disseny fins al muntatge de les motos destinades a competir i moltes de les solucions eren aplicades després a les motos de sèrie.
Per això, era un autèntic pelegrinatge setmanal el que feien els pilots de Gas Gas a can Paxau per provar les primeres evolucions o realitzar la posada a punt de les motos al llarg de la temporada. De la Gas Gas Halley de meitat dels 80 es va passar a motocicletes el màxim d'evolucionades que, a simple vista, es podia apreciar perfectament la seva evolució a nivell de xassís i de disseny. Un dels pilots que més coneixien a Josep Rovira Paxau es el pluricampió del món Jordi Tarrés, que va aconseguir els seus tres darrers títols mundials, els de 1993, 1994 i 1995, amb les motos del tècnic de Torelló.
Diu Tarrés: “El Patxi, que era com el coneixíem, era una persona molt especial, com ho solen ser els mags, la gent que sobresurt de la resta fent una feina molt especialitzada, com era el seu cas. Tenia una visió molt personal i clara de com tenia que ser una moto de trial i coneixia perfectament com havia de rendir el motor. Era extraordinari en la seva matèria, fruit d’una manera de ser molt especial, amb una personalitat molt acusada, aplicant molta autoritat amb tot el que feia i un humor molt seu. Tot això el feia diferent a qualsevol altre tècnic. Professionalment la seva feina va ser molt important per les Gas Gas que vaig portar. Els dos vam tenir els nostres més i els nostres menys, sabíem què és el que volíem per tenir la millor moto però els dos teníem caràcter i veure les coses de la mateixa manera d’entrada no era fàcil. Però sempre acabàvem entenent-nos i els resultats van ser molt bons.
Jo m’hi havia passat fins i tot setmanes a Torelló treballant amb ell en la construcció i millora de les meves motos. Els tres títols mundials deixen clar que vam saber fer unes motos guanyadores. Era un home molt ben considerat en tot l’entorn del trial i va aportar moltes solucions. Ell no sortia gairebé mai de Torelló, el seu taller era el quarter general, sí que solia viatjar als trials i per això vam teixir una complicitat que va passar del que és estrictament professional”.
La Gas Gas Contact JT 250 va marcar època però la inquietud i el caràcter fort de Josep Rovira Paxau, junt amb un creixement com a marca de Gas Gas i la diversificació cap al món de l'enduro que a ell no li va agradar, el van fer buscar nous horitzons que va trobar el 2005 en canviar-se a Sherco, marca de la que va ser també responsable tècnic. Però amb uns o amb uns altres, la base de treball d’en Paxau (PXC, Paxau Competició) sempre va ser Torelló, un autèntic nucli tècnic del món del trial.
La seva trajectòria és molt més gran de la que pugui relatar en aquestes ratlles, jo em quedo amb en Paxau dels primers anys de Gas Gas, marca amb la que en Josep em va facilitar el contacte a finals dels 80 la qual cosa va significar que JAS va passar a gestionar durant prop de 20 anys el departament de comunicació de la companyia. Recordo amb estima aquells campionats comarcals de trial, els “campionats de l’afecció” com se’n deia als anys 80, pels quals centenars de pilots van passar i que des d’El 9 Nou, amb la seva complicitat, vam explicar prova a prova, any rere any.
Eren temps on hi havia molt per fer i en trial la referència era en Paxau, algú amb qui vaig fer bona sintonia i que ara em sap greu la seva desaparició, com també la desconnexió de tants anys. El meu condol al seu germà Miquel, excel·lent fotògraf que vaig tenir amb mi els primers anys de JAS com a oficina de comunicació i, per tant, en la trajectòria inicial amb Gas Gas.
No em cansaré de dir que no es marxa del tot si queda el record del que s’ha fet al llarg de la vida i el meu és el que deixo escrit en aquestes ratlles. Descansa en pau Pep i gràcies per tot.
Josep Autet
17 d’octubre de 2021
(Gràcies a todotrial.com per les magnífiques fotografies que publiquem)
P.D. Les desaparicions de gent coneguda han tornat a agafar una trista embranzida. No vull oblidar-me de gent però segur que ho faré. En tot cas cito tres persones que coneixia o admirava al seu moment. Un es Josep Maria Carrió, expresident de la Federació Catalana d’Automobilisme i un autèntic aliat del nostre món de les quatre rodes. La seva mort va enganxar per sorpresa a molta gent, jo entre ells, i ha sabut molt greu. L’altre es Luis Alonso, un excel·lent arquitecte que vaig conèixer a través del seu germà, Carlos, i que va morir de sobte a Xile. L’altre persona no la coneixia però el vaig admirar al seu temps: Reinhold Roth, un pilot de 250cc que va patir un paorós accident al G.P. de Iugoslàvia de 1990 a causa del qual ha passat 30 anys gairebé en estat vegetatiu. Descansin en pau tots ells i també totes les persones que ens han deixat darrerament.
