Antoni Arderiu & Rallye Monte-Carlo Historique 2022 

Per Antoni Arderiu.

I van sis!!! Sis vegades arribat i classificat. Qui m’anava a dir a mi les nits que escoltava Radio Montecarlo, amb una ràdio amagada sota el coixí de la “Compañía de Pontoneros”, que al cap de cinquanta anys estaria fent més o menys el mateix que, en aquells moments, em feia somiar!!

Aquesta any 2022, per gentilesa de les autoritats de Barcelona que no permeteren la sortida des de la Ciutat, vàrem tenir que sortir des de Milà. Érem 183 cotxes els que vam sortir d’aquesta ciutat, als que s’hi tenien que afegir els que ho feien des de Reims i els que ho feien de Bad Homburg, Alemanya. La sortida va estar magníficament organitzada per l’Automobile Club Milano però feia un fred que pelava i una boira que dificultava el fet d’orientar-se. Nosaltres vam sortir a les 19.06 hores en punt, darrera d’un Datsun que el seu pilot ens regalava en cada aturada una sèrie d’estiraments. Fins i tot vàrem pensar en regalar-li un tu-tu per fer-ho més interessant.

El camí fins a Sestriere va esser un suplici. Una boira gebradora i una temperatura de -15 graus van aconseguir glaçar-nos el carburador del A112, no només el nostre sinó que també el d’Esteban Munné, que anava amb un cotxe similar. Vàrem canviar els ‘platinos’, encesa, etc. però ni així... Al cap d’una estona es parava i teníem que treure tot el gel que s’havia acumulat al parabrises. La boira va escampar al apropar-nos a Pinarolo i la temperatura va començar a pujar. Així que junt amb uns suïssos amb un Volvo i uns italians amb un Lancia Fulvia vam començar a empenyer de valent per arribar al control de Gap amb temps per a dormir. Tres hores ens van sobrar, que vàrem passar en una avinguda plena d’arbres i amb un fred horrorós. A les 6.37 passàvem el control i enfilàvem cap a Saint-André-les-Alpes on s’hi reunien totes les sortides. Allà havíem de trobar l’assistència i així va ser. Un ràpid esmorzar i cap a Mònaco per unes carreteres glaçades. Per fi, a les 14.50 arribàvem al parc tancat de Monte-Carlo. Posar el trippy, recollir obsequis variats i les indicacions per anar a l’hotel i a dormir perquè, personalment, estava un xic cansat.

Al dia següent ens va venir a recollir la assistència per portar-nos al parc tancat i fer la planificació del dia. Vàrem quedar per omplir combustible a Buis-les-Baronnies i nosaltres arrancàvem a les 7.19. La primera especial era una clàssica de la Coupe des Alpes, que únicament tenia dificultat a la baixada que, a més a més, estava glaçada. Allà vam aprendre una nova tècnica per fer les paelles, que era entrar en tercera, deixar relliscar el cotxe i accelerar des de mitja corba. Això ens va permetre guanyar de 7 a 9 segons per paella. Total, 200 punts i el lloc 137 de la classificació. La segona especial tampoc va tenir massa dificultat i estava solejada i seca. Vàrem pujar fins al lloc 119, amb només 120 punts.

Dinar amb la assistència (mandarines, nous i babybel) i continuar, fent una gran volta, per fer front a Eygalayes – Mountauban sur Ouveze, especial molt llarga i amb el Col de Saint-Pierre i el de Perty, que estaven forca glaçats. Al creuar Laborel un cotxe al mig de la carretera ens va fer perdre molt temps i, quan vaig accelerar per recuperar temps, no s’havia acabat el poble i em va caure la primera penalització. La resta del tram be, i sense posar pneumàtics de claus. Ni un ensurt i això que n’hi van haver molts. Al final, 460 punts i baixada a la posició 130.

Acabada la especial un curt enllaç fins a la darrera especial del dia, Sainte-Jalle, que no va tenir altre dificultat que veure’ns avançats pels Stratos, entre ells de de Carlos Tavares, PDG del grup Stellantis. Aquí vam fer 240 punts però, amb la penalització, ja anàvem el 154. Després del tram direcció a Crest, control horari i, cap a Valence per carregar benzina i deixar el cotxe al parc tancat. Una excursió amb l’assistència cap al hotel, sopar i dormir perquè al dia següent també sortíem aviat, a les 8.37h.

La primera especial del dia següent era La Croze – Saint-Andéol-de-Vals, molt revirada, llarga i estreta. Aquí sempre palmem a la pujada però recuperem temps aviat. El darrer any, recuperant per aquestes inhòspites muntanyes, vam trobar una granja on hi havia una padrina llegint el diari asseguda a la porta, en un lloc força perillós. Comentàvem el tema amb en Lluís Góngora quan fem un revolt i de sobte trobem la mateixa padrina llegint el diari, que suposo que seria nou. El tram s’acabava en el control stop de Antraigues-sur-Volane situat davant de La Remise, lloc on es gairebé obligat prendre un tros de ‘apfelstrudel’ (els que puguin) que prepara Madame Jouanny. Un total de 570 punts que van ajudar a mantenir la posició 154.
D’Antraigues a Burzet, tot un passeig per a enfrontar-nos amb Burzet – Saint Martial, de gairebé 40 km. Malgrat que feia sol, el cim estava molt glaçat de manera que vàrem sacrificar per evitar una més que probable bufetada. En voler recuperar va passar-me el mateix que a Laborel, es a dir, accelerar abans del final del poble La Champ Raphaël i 10.000 punts de l’ala que van caure. No vaig esser l’únic, també els hi va passar a més de 140 participants, entre ells conductors consagrats com Toño Sainz, Carlos Tavares, etc.

No es un consol però dissimula una mica la meva cara de burro que se’m va quedar. Total, que vam anar a parar al lloc 169 i això que només teníem 390 punts al Control Horari de Saint-Agrève on l’assistència havia buscat un lloc a primera fila i vam poder esgarrapar 20 minuts. Acabat de dinar, tocava Saint-Bonnet-le-Froid, de 27 km, i Labastide, d’uns 20 km. El primer es molt ràpid i no massa desnivellat però estava en la seva major part glaçat. Vam anar a bona marxa però a Saint-Julien el públic ens va indicar un camí que no era el correcte i vàrem perdre una mica de temps. La resta, al no haver-hi cases, vam haver d’anar a tota maneta.

Però amb la pèrdua del camí vàrem fer 640 punts i vam caure al lloc 173. LaBastide, sense glaç a la carretera però amb un terra molt relliscós, el vàrem superar sense dificultat i amb bon resultat, 160 punts, que van ajudar a recuperar fins al 93 lloc de la general. Control de Tournon-sur-Rhône amb el disgust de la saca de punts recollida i a Valence al parc tancat, sopar i dormir.

Al dia següent, sortida a les 7.37h, horari de tot punt inhumà amb el fred que feia. Un llarg enllaç fins a la Charce, primera especial totalment glaçada a la baixada però que vàrem considerar que el que perdríem posant claus i allargant les frenades ho podíem recuperar de sobres en el descens final. 560 punts però amb la penalització anàvem en el 178. I de La Charce a Saint-André-des-Rosans, només 12 km. Tot i que veiem molta canalla posant claus, no ho vàrem fer i, la veritat, no ho vàrem necessitar. Hi va haver gent que tot i amb claus es van marcar algun recte i van baixar barranc avall. Nosaltres be, sense ensurts i a tota maneta per baixar el Col de Perty que tornàvem a fer. Això sí, a la que veia una casa, a 30 per hora i fins passat un bon tros no tornava a accelerar, tant si val se es tractava d’una casa, barraca, cabanya o el que fos. 1910 punts i els 185 en la classificació. Control Horari a Lagrange a on ens va donar dinar la pròpia organització.

Un cop superat el CH quedaven dos trams, Ventavon i La Cime du Mas. El de Ventavon és bastant insuls i sense cap incidència, llevat d’un tros amb glaç que vam acabar amb 400 punts i recuperar fins el lloc 166. Però el de La Cime du Mas, on sempre havíem fet molt bon paper, ens donava esperances de recuperar molts llocs. A més, ens van avisar que nevava cosa que em va posar contentíssim perquè la neu iguala a tothom. Posar claus a Vassieux-en-Vercors i cap a la neu. Doncs no. Resulta que l’artista dels estiraments i un R5 Alpine es van entrebancar i van tallar el tram, per la qual cosa va esser anul·lat. Nosaltres, que anàvem molt be, amb la llum blava i a bona marxa sense fer bestieses per la galeria, en arribar al famós “subito a sinistra“ ens van aturar i enviar al Control Horari de Saint-Jean-en-Royans. Porca misèria!!

De Saint-Jean-en-Royans a Valence, la rutina de sempre: benzina, claus fora, cotxe revisat i directe al parc tancat, sopar i dormir. El dimarts altre cop sortir de nit i veure sortir el sol des de el cotxe. La primera especial Saint-Nazaire-le-Desert – Gumiane suposàvem que estaria molt glaçada, com així va ser. L’assistència ens esperava pocs metres abans i vàrem posar claus. La veritat es que van anar molt be perquè encara que no fos nevat, era una pista de gel i, per sobre de tot, la baixada a Gumiane era un veritable risc. Tot i així vàrem acabar amb 1810 punts i vam anar a parar al lloc 177 de la classificació. Al final del tram ens esperava l’assistència i vàrem posar rodes d’hivern per al següent tram. Aquest tram era Sisteron – Thouars i l’havien fet la setmana passada els del Campionat del Món. El tram es difícil, molt difícil i estava destrossat pel pas dels WRC que s’havien menjat cunetes i voreres. Revirat i estret, amb balseres als dos costats i molts desviaments perdedors. Ens van caure 1970 punts i vam caure al lloc 189. El vàrem fer el millor que sabíem abans d’anar a pel darrer tram del dia, Entrevaux.

Aquest no es que sigui molt difícil però te una ultima part que posa a prova els frens amb unes paelles molt complicades. 240 punts i recuperació fins al lloc 126. Superat el tram cap al control de La Turbie on, abans d’entrar, vàrem posar benzina i repassar el cotxe per deixar-lo llest per l’etapa de nit. Un cop arribats a Mònaco, cotxe al ‘Parc Fermé’, check in a l’hotel i sopar a la carpa de benvinguda. I a les 21 hores sortida per la ultima etapa, la del Turini.

Aquesta etapa, que te sempre dos trams, un d’ells el mític Col de Turini, es fa amb el ganivet entre les dents. Els cotxes sortim cada 30 segons i per atrapar el crono tens que anar a tota bufa. Aquest any, el Turini era direcció La Bollène-Vésubie, per la qual cosa teníem que travessar Moulinet de pujada a on jo no vaig voler passar de 30 km/h. Vàrem sortir bé i anàvem a la mitja (i això que era la alta...) quan, al creuar Moulinet, vam perdre molt temps. El cotxe de darrera, un Audi 90 ben preparat, no va respectar els límits i ens va atrapar a la pujada.

El vam deixar passar amb cortesia però després el vam tornar a atrapar en la recuperació. I aleshores, el molt tocino, no ens va deixar avançar-lo deliberadament. Vàrem veure que les paelles se li travessaven i vam intentar fer-li un interior però com que tenia molts mes cavalls, accelerava i marxava sense problemes. Així ens van caure una mitja de 300 punts per control. Quan vam arribar a dalt del Col de Turini vaig intentar entrar per dins però va tancar-me la porta. Aleshores hem vaig enganxar a la seva cua i a la primera paella de baixada li vaig fer un interior “arrancant-li els adhesius”. A partir de aquell moment, 10 punts, 0 punts, etc. Però el total que molta ràbia em fa eren els 3970 punts dels quals gairebé tots deguts a l’actitud d’aquest petit porc.

L’últim del dia i del ral·li era Loda – Coaraze, de 23 km, molt estret i amb molt mal pis. Sortíem darrere d’un Fiat 131 Abarth (una preciositat) però que demostrava que es veritat allò de que Deu dona pa a qui no te dents, perquè era un paquet al que atrapàvem a cada corba. I això que anava copilotat per Anunnziata del Gaudio (un altre preciositat) que es copilot professional. Tot i així, el vàrem suportar fins a l’entrada de Coaraze per fer la nostra mitjana. Un bon resultat: 370 punts i recuperació fins al 137 lloc final.

D’aquí a Mònaco per a l’arribada, un moment que impressiona, doncs veus tots el cotxes que van arribant amb cara de felicitat, molta gent que t’abraça i et felicita, champagne, amics, etc. No puc acabar sense felicitar de veritat a Paco Rafel i Damián Rivas que, amb un Mini i essent la primera vegada, van fer un paper brillantíssim, així com Esteban Munné i Olga Feliu, que també era el primer cop que sortien. I, com no, al meu cap d’equip, Álvaro Ochagavias, pel segon lloc absolut aconseguit.

I tinc d’agrair al Comú d’Andorra la Vella, Talleres Alt Car, Proselex, GVC GAESCO, EZM i Vitraltech per l’ajut rebut, sense el qual no ho podríem haver fet. I, sobretot, sobretot, al meu copi, en Lluís Góngora, que em suporta amb cristiana resignació.

Antoni Arderiu Freixa