Per Toni Romero.
No gaire gent sap que el Citroën CX amb el qual l’Agustí Boix era un dels pilots més reconeguts i admirats dels ral·lis de terra als anys 80 tenia un malnom. Li deien “el Bou”. No sé si el mot va sorgir del cap de l’Agustí o del seu primer copilot de l’època, en Ramon Monzonis. Tots dos tenien prou enginy, ironia i sarcasme per ser els padrins d’aquell bateig. Tampoc sé si “bou” venia a tomb de les dimensions del gran Citroën de l’època –tot i que els DS, els SM i els mateixos CX havien estat vehicles triats per l’equip oficial de França, i cap d’ells era un cotxe de ral·lis ortodox– o bé al·ludia a la dita catalana “fer passar bou per bèstia grossa”, és a dir, semblar més del que en realitat hi ha.
Amb aquell cotxe totes dues teories valdrien. Era un animalot de mida considerable tot i que avui dia 4,7 m de llarg i 2,8 m entre eixos no impressionen ningú. Però també passava per bèstia grossa quan no n’era. Quan es va estrenar en autocròs i en els primers ral·lis era un mastodont de 1.200 kg i els cavalls que li quedaven dels 115 del motor 2.347cc de sèrie amb 100.000 km a les tripes. Aquell era un cotxe que havia tingut un incendi a l’interior però mecànicament estava intacte. I per córrer, tot l’interior era sobrer.
Més tard s’hi va incorporar una carburació generosa, un arbre de lleves que permetia alguna rpm més, un escapament amb millor respiració i una combinació de grup cònic i pinyons de canvi –sempre quatre marxes– que semblava més de carreres. 130 cavalls sent generosos... però una dieta que va deixar el bou en 1.050 kg. També van arribar les Michelin M5 (dures) i M4 (intermèdies) i M7 (fantàstiques però efímeres) que, al preu que anaven, acabaven sent M5 perquè duressin més d’un parell de ral·lis. L’última evolució del bòvid va ser la incorporació d’un motor Safari cedit pel preparador francès MEP. Era un Step 1 que, segons em va comentar un pilot francès que participava a l’Eiffel Rally amb un CX GTI, havia de donar 170 CV i tenia per sobre els Step2 (200 CV) i Step3 per a asfalt (230 CV).
Per tant, no cal dir que l’Agustí Boix va ser el millor tractant de bous de l’epoca, el que els va saber fer creure. Si algú el feia passar per bèstia grossa, era ell, home menut però d’un talent que els seus coetanis han descrit millor que jo. Talent per inventar, per preparar i per pilotar. Avui se’n diria un carrerista 360 graus.
Per la representació Citroën de Palamós hi passava molta gent. Tanta, que diria que hi anaven tants amics com clients (tot i que alguns teníem les dues facetes). L’Agustí havia estudiat uns quants anys a Barcelona i amb la seva personalitat, loquacitat i empatia (i ganes de passar-ho bé, millor si era cremant gasolina) d’amics en va fer una col·lecció. Com que al volant destacava amb els mitjans més modestos del lot –en karts, en fórmules, en ral·lis...–, als amics va afegir admiradors.
Palamós era una destinació atractiva per al cap de setmana. A més, era l’època que els tallers obrien els dissabtes al matí i allò era una desfilada. A l’hora de tancar, al taller hi compareixien un client a recollir el cotxe i uns quants més que ens esperàvem per anar a la tasca a fer-la petar. Jo, que vivia a 300 metres, era dels assidus ratllant l’excés. I com que hi era, m’anaven presentant. Un dia vam estrènyer mans amb un amic de l’Agustí que tenia un fill gairebé de la meva edat i que s’estava formant com a dissenyador de cotxes. Era en Cèsar Muntada. Ens vam veure poques vegades però prou per adonar-me que aquell noi, a banda d’educació i coneixements ingents, tenia passió.
Encara tinc al cap una llarga, argumentada i irrefutable tesi sobre la poca traça del disseny dels retrovisors del meu Citroën Visa o els del 131 Supermirafiori del seu pare, que teníem al davant. Devia ser el seu contraatac, fart d’escoltar les meves històries al seient dret del Bou, que podien ser un pal però per mi també eren pura emoció. Després d’una formació llarga i diversa i d’una trajectòria professional envejable, Cèsar Muntada és el dissenyador en cap d’il·luminació d’Audi. Estic content d’haver-lo conegut ni que fos en aquelles trobades escadusseres, com orgullós em fan sentir els cinc anys corrent al costat de l’Agustí, els 40 que fa que soc amic seu i poder compartir històries d’un tractant de bous que en té per omplir més d’un llibre.
PS: Com es pot veure en la imatge que il·lustra l’article, la signatura lumínica (avui en diuen així) del Bou faria posar els pèls de punta a Cèsar Muntada. Enlloc dels fars del CX (prou perfilats per l’època) hi havia uns simples projectors de Dyane 6 i uns intermitents de 2CV. Les raons? Pes (entre els dos es devien estalviar 4 o 5 kg), preu (obvi)... i que els ral·lis de terra eren diürns. Per competir, la funció prima sobre la forma.
