Competició viscuda: Dos Simcas, una afició, una família, tot al mateix temps 

Per Vicens Poch.

Reflex d’una època. Que amb pocs mitjans, es feia el que es podia. I fins on es podia.

Com tots!! Una època que ha deixat amics, companys de competició, ajudes mútues, més d’una vegada entre uns i altres, escuderies BRC i Gamace, incloses. Assistències personals, etc. Una gran època per a tots.

No faig cites, per evitar que qualsevol oblit meu es prengui com això, oblit, cap intenció.

Germans, amb mateixa afició, n’hi ha hagut, i no pocs, però tres? Alhora?

Dos cotxes i, es clar, amb un tercer, no germà, però quasi. Dos cotxes, calen ser 4!!

Cotxes que encara es conserven, s’han recuperat, l’un a mans alienes, l’altre, caramboles de la vida, ha tornat a casa. Cadascun d’ells té la seva història.

La història comença temps abans del Simca, que varen ser dos, malgrat una substitució, un arbre, al tram Bellprat, el culpable. L’arbre, no entenia de “notes”.

Anys 1981/1982, Campionat Zanini Racing, Jaume Poch i Ricard Poch fan equip, amb més ganes que no pas mitjans, i l’imprescindible, Justí Carbonell, amic de tots i afectat pel mateix virus, amb un equip de fortuna. Eren els inicis: dos equips.

Es participa amb Dyane 6, i desprès amb 850 Especial. Ja era un petit salt, i aquí començo jo, el tercer dels Poch, que tot i ser el més gran per edat, soc el darrer en afegir-se a la festa, fent equip amb Justí Carbonell, i au, som-hi!!

Mitjans? Tot per mitjans propis, totalment, hores de feina, caps de setmana... origen dels cotxes? Corria la brama “escuderia Citroën”, que els coetanis deuen recordar. I els 850? Escuderia de casa, l’un cotxe de l’esposa d’en Jaume, del dia a dia, enredada en veure’l de cop amb barres, “per seguretat” es clar, i l’altre 850 d’en Justí i jo mateix, aquí un avantatge: en Justí, tenia un taller mecànic a casa que el permetia posar l’ull a cotxes de clients per motiu de canvi de vehicle, 850’s que en varen ser 3, per incidents, taller del que ens beneficiàvem tots, es clar, dissabtes, diumenges, taller en total disposició, un luxe!!

I detall que no és sobrer, la feina del dia a dia de Jaume Poch, professor de Mecànica a l’Escola Industrial, al carrer Urgell de Barcelona, que li permetia “fer classes pràctiques” i algun experiment, amb els seus alumnes, aportant ell el material a treballar. Sé del cert que més d’un alumne ho va saber aprofitar...

Sempre els dos equips ens inscrivíem alhora, en les mateixes proves, i entrenaments igual, compartint notes, valoracions, que no sempre coincidíem en les notes preses. De fet, apreníem a fer notes encara, a base d’anar polint i consells dels que en sabien més.

Anècdotes? Per començar i no acabar.

Cert Rally de Terrassa, certa corba, que si així, que així no, resultat? El nostre cotxe, sortida de carretera, amb dues voltes de campana. L’altre equip tenia raó... Era evident que al marge de la prova, també hi havia certa competitivitat personal. No recordo el ral·li, potser un Terrassa, tram de Viladecavalls? potser Vacarisses? Em sembla recordar, anar frec a frec en segons... Jaume i Ricard, i Justí-Vicens, darrera corba, final de tram, pocs metres de l’arribada, en Jaume fa una virolla i amb poques manies posa marxa enrere, a fons i acabar així el tram!! Marxa enrere!!!

I arribem al Simca, ganes de més, el ZR ja no existia, però les ganes, seguien, un altre pas endavant.

Un dia, sortint del pàrquing de casa, directes a un Rally Ripollés, un dels Simca trenca el canvi just en pujar la rampa de sortida cap al carrer, en temps quasi rècord ens belluguem (teníem un altre canvi) i som-hi, a la feina. Els 4 ens vàrem arremangar, els uns a desmuntar i els altres a anar a buscar l’altre canvi, un transplantament, vaja. Els dos cotxes van arribar a la sortida. Al límit horari.

Un Rally Igualada, davant del Hotel Canaletas, canviar el motor d’arrencament, que s’havia mort, cremant-nos les mans, val a dir, que el “punyetero” motor d’arrancada (el demarrer, vaja), en els Simca estava just a sota dels col·lectors d’escapament, i au, a seguir...

I seguint quasi la tradició, els dos equips al mateix temps. Participar quasi sempre en els mateixos ral·lis, de fet tots els de l’època que es podia. Jaume i Ricard, i Justí i jo, en aquesta etapa, amb en Justí vàrem canviar de seient alguna vegada. I cada equip va fer de les seves amb el cotxe.

El salt a un Simca ja eren paraules majors per a nosaltres, un cotxe que permetia “evolucions” a partir del modest GLS de sèrie, millores domèstiques, es clar, sempre amb els escassos mitjans propis.

I si, va haver-hi “evolucions”, motors, sistema de refrigeració, frens, caixes de canvi, kits de carrosseria, suspensions, interiors, etc, etc. La llista és llarga. Era part de la nostra afició, quasi malaltissa afició de competir, no era només posar-se un casc, era també provar, esprémer, aprendre d’altres. Ahh!!! i pneumàtics TB/PB de segona mà, es clar, tota una nova experiència!!!

En un Rally Mora d’Ebre, els TB de segona mà van fer un ko total, els sortien les teles interiors i els reforços de filferro, inconduïble, tal qual, què fer? Cotxe personal, un FL, canvi de llandes i de gomes. El cotxe va acabar el ral·li!!! Sense sortir-se.

I cada cotxe es va personalitzar, ja hi havia algun sponsor personal que pagava les inscripcions, poca broma!! Fotoprix l’un, i Autoequip, l’altre. Pintar cotxes? Anècdota que avui fa riure, però ens va portar maldecaps: pintar de grog un dels cotxes, l’altre la meitat només, fer-ho nosaltres, al taller. No comptàvem amb el núvol que es genera en pintar “a pèl” tal qual. El taller va quedar impregnat de pols groga, la cara del gerent del taller, el pare d’en Justí, la podeu imaginar. I es va acabar la feina tenint taller gratis...

Posar-se un casc, i que menys!! L’equipament? Avui fa riure, i pànic alhora... Equipament: texans, bambes, camisa soferta, xarxa perquè els cascos no anessin d’una banda a l’altre, extintor de 5 kg. model “parking”, en fi... I barres, que hi eren, en versió quasi lliure. Però hi eren.

Passa el temps, obligacions i deures personals de cadascú: feina, família, economia... obliguen a aturar un dels dos Simca, que es queda al garatge de casa. Tal qual i sencer. L’altre segueix el seu camí, fins que les “evolucions” generen un infart mecànic, i mai millor dit.

Dos cotxes aturats, ganes i recança segueixen vives, però la dedicació a seguir un calendari de proves ja no es raonable. Bany de realitat. Un cotxe KO, sense motor, l’altre guardat.

Què fer? Uns temps desprès, reconvertir el Simca guardat, sencer, en versió pujades de muntanya. Més feina. I pintar-lo color butà.

Cotxe que és compartit, alternativament, amb dos dels germans: Jaume i Vicenç.

Mateix cotxe, mateixos germans, ningú més l’ha conduit.

Darrera prova, Pujada a Sant Feliu de Codines, any 1997, dorsal núm. 1. Han passat 15/16 anys des dels inicis. I el món dona voltes, moltes, un dels Simca, el groc Fotoprix, sense motor, avui és a terres de Girona, en unes molt bones mans, pendent de restauració.

L’altre, que en reconversió ja explicada a pujades, pintat de color “butano”, ha tornat a casa, avui a mans de Jaume Poch Pes (*), fill meu, i nebot de Jaume Poch i Ricard Poch. Pendent de retornar-lo a l’activitat. No hi ha pressa.

Notes a peu de pàgina

• Núm. 1: Jaume Poch Elias ens va deixar el 29 de març de 2020 i també va deixar molt amics.

• Núm. 2: Ricard Poch va seguir un temps fent de copi, amb Jordi Enjuanes, gran amic, estimat i apreciat amic nostre. I també amb Iñigo Lilly. Avui dia, per raons se salut molt serioses, inhabilitat del tot.

• Núm. 3: Vicens Poch, desprès d’anys en atur, el virus segueix actiu, es dedica des de fa 4/5 anys a participar a proves de Regularitat sobre terra.

• Núm. 4 (*): Jaume Poch Pes, els aficionats ja saben qui és

• Núm. 5: Totes les fotografies son de l’arxiu de Vicens Poch i els seus autors son Joan Aymamí, FotoCursa (Jordi Camp), Joan Alpiste i Jaume Poch.