Competició viscuda: Un somni que es fa realitat 

Per Salvador Prat Ballobar.

El mes d’octubre de 1963, als 12 anys, vaig veure a El Mundo Deportivo que es feia el “Rally de les 2 Catalunyes”, que a més passava pel meu poble, Molins de Rei, i pujava després per la carretera de Santa Creu d’Olorda. Així que, ni curt ni mandrós, vaig agafar la meva bicicleta i me’n vaig anar a la corba del quilòmetre 1. Recordo veure passar un BMW 700, algun Mini Cooper i, sobretot, un Ford Cortina Lotus amb una franja verda que em va deixar un record inesborrable.

Als 13 volia ser periodista i vaig col·laborar en la revista “El Yunque”, del meu col·legi. A causa d'això, van cridar al meu pare un dissabte a la tarda, era finals de maig de 1965, informant-lo que en el III Premi motociclista de Brisamar, a la platja de Comarruga, correria en Ramon Torras, una gran figura motociclista de l'època, i jo vaig preparar una entrevista per si tenia ocasió de fer-la-hi. Així va ser, nerviós, però la vaig poder fer, i va voler la fatalitat que fora l'última que donés en Torras, que va morir en aquesta cursa, un record que em va marcar per sempre. Era el 30 de maig de 1965.

Als 14 anys, el Club Ciclista Molins de Rei va organitzar una sortida amb bicicleta a Montserrat, en ocasió del lliurament per part de Guillermo Timoner del seu sisè mallot de Campió del Món a la Moreneta. Va voler el destí que fes tota la sortida fins a Montserrat en el grup de Domingo Gris, corredor ciclista juvenil en aquell temps, que era el rei dels descensos i, posteriorment, diverses vegades Campió d'Espanya de Motocròs. Ell em va ensenyar a traçar les corbes, era un mestre.

En 1970, quan ja tenia 18 anys, i amb el permís A2 acabat de treure, vaig saber que a Molins de Rei organitzaven una prova de regularitat per a cotxes i motos, i com que no tenia un altre vehicle vaig agafar la Vespa 160 del meu pare, amb la qual vaig guanyar la categoria de motocicletes. En el repartiment de premis va haver-hi alguna suspicàcia per part del Campió de Catalunya, de manera que el vaig convidar a casa meva i li vaig mostrar el llibre de ruta que jo mateix havia fet per a complir els horaris establerts. En veure les fulles tan pulcrament treballades, va venir a veure'm Agustí Torelló, que havia participat en la prova amb el seu Mini, i em va preguntar si volia sortir amb ell de copilot en ral·lis. Aquí em vaig recordar del Ford Cortina Lotus i li vaig dir que sí, però que primer hauríem d'entrenar bé el tema de les traçades.

Ens van inscriu-re en un ral·li que sortia de Vallvidrera (jo diria que era el del Club 600) i vam prendre la sortida al tram de Flor de Maig amb el Mini 1000-Stage III Movi, amb l'extintor i els tancaments de capó, crec recordar, com a úniques mesures de seguretat obligatòries. El primer tram, i amb les lògiques precaucions, ens va sortir bastant bé. Els respectius pares ens van posar unes estrictes condicions per a autoritzar les llicències, ja que, amb 18 i 19 anys, en aquells temps érem menors d'edat. En el segon tram (La Rabassada), i en la segona corba, el motor del Mini va dir prou i es va quedar en tres cilindres, això sí, vam continuar fins al final del ral·li, perquè era una de les condicions que ens havien imposat els pares: arribar i amb el cotxe intacte.

Agustí va portar el cotxe a Miquel Brunells per a fer motor, i li va aconsellar passar-lo a 1275. Als pocs dies el va trucar per a dir-li que havia aconseguit un motor Cooper anglès. Tal dit tal fet, es va pintar el cotxe de vermell i se li va col·locar el motor, sense més. Provem el cotxe… i com tirava! En el següent ral·li i ja en el primer tram, Les Maioles, després d'una recta, se'ns va acabar la carretera, però per sort ens vam sortim a un camí i vam poder seguir. La potència del motor, les suspensions i frens d'origen i els pneumàtics Cinturato tèxtils, feien el cotxe inconduible. Vàrem arribar a la meta amb els pneumàtics davanters totalment llisos. Tornada a Brunells i, ara sí, de debò: Grup 2 amb totes les de la llei (cigonyal nitrurat, pistons de hipolite, carburadors weber, autoblocant, suspensions, etc.). Segons el mateix Miquel Brunells donava 100 CV (jo no sé si serien tants, però corria i s’aguantava com un dimoni).

En els tres primers ral·lis vam haver d'abandonar per problemes elèctrics (ens vam quedar sense llums en un, vam patir un curtcircuit en els cables en un altre i un problema de bugies en el següent). Va arribar el ral·li de Salou i el cotxe va respondre a la perfecció fins a l'últim tram, en què es va bloquejar una roda posterior en les corbes a dretes, però no vam perdre temps i vam poder arribar a meta, abraçant-nos com si haguéssim guanyat.

Van passar les hores i no sortien les classificacions, fins que va venir a veure'ns en Gaby Cortés i ens va dir que el Sr. Calmet (vam quedar just davant d'ell en la classificació) ens posava una reclamació ja que el cotxe no era FN (Fabricació Nacional) pel motor Cooper que portàvem. Em va dir que anés a veure’l i li digués que, si no la retirava, nosaltres reclamaríem perquè les seves rodes posteriors eren de diferent amplària que les anteriors (Seat 1430 crec que 1550) i clar que la va retirar... Una gran persona i bon amic Gaby Cortés. Després de tot això empalmem els ral·lis de les Caves i l'Osona, amb bons resultats i gaudint de valent amb el cotxe en tots dos.

En aquest any 1971, l’Agustí va fer diverses pujades en costa, així com les 3 Hores de Barcelona, en les quals en Miquel Brunells li va muntar el motor del seu Mini (120 CV). Va fer una cursa fantàstica, però va trencar precisament el motor en l'última volta, davant del restaurant La Pèrgola, amb una gran desil·lusió (el cotxe va quedar literalment banyat en oli).

Com a curiositat, i atès que en aquells temps trobar recanvis i pneumàtics era molt difícil (Brunells anava a Marsella o a Londres a buscar-los), per a obtenir bons pneumàtics anàvem a Andorra i els havíem de portar muntats en el cotxe. Explicaré una anècdota d'un motor Cooper (no sé si el nostre…). En l'encreuament de Quatre Camins (a 1 km de Molins de Rei) es va accidentar un Mini Cooper anglès i van morir els dos ocupants. El cotxe va quedar aparcat al costat del taller que hi havia junt a l'estació de servei (jo vaig anar a veure-ho). Al cap d'uns dies vaig tornar a comprovar què en quedava del Mini i hi era tot… menys el motor. Per si de cas, no vam fer preguntes. En 1972, i a causa del servei militar, l’Agustí va vendre el cotxe a “Papi” Bäbler i després el vaig veure en alguna foto corrent en mans de Federico Paracuellos.

En 1976, i en un sopar d'amics, Agustí em va dir que què tal si tornàvem a córrer, i com que la resposta va ser afirmativa, va muntar les barres i altres elements de seguretat en el seu FU 1600 de carrer i a córrer. Vam fer quatre o cinc ral·lis i com que els resultats anaven millorant, es va comprar un FL 80 i el va portar a Movi, acabat de sortir del concessionari Seat, per a preparar-ho a màxim de grup 1.

A Movi van fer una gran feina i el cotxe, B-3982-BY, va ser un clàssic dels ral·lis, corrent consecutivament amb ell Agustí Torelló, Francesc Junoy, Aman Barfull i altres més que no recordo. Com a anècdota personal diré que el meu primer ral·li va ser amb un Mini-Movi, i l'últim que vaig fer va ser amb un FL 80, també preparat en Movi.

En 1978, per motius laborals i familiars, vaig haver de deixar el copilotatge, però en tots aquests anys no he deixat d'agafar la moto alguns dissabtes per anar a veure trams, assistències i fins i tot controls horaris per a comprovar la contínua evolució dels cotxes.

També recordo el dia que vaig escoltar la notícia que Carlos Sainz havia anomenat al meu conciutadà Marc Martí per a cobrir l'absència de Luis Moya per lesió d'aquest. L'endemà ens vam creuar pel carrer, li vaig poder donar l'enhorabona i mostrar-li la meva enveja sana pel lloc que anava a ocupar.

Ara en 2023, després de 60 anys d'aquell “Ral·li dels 2 Catalunyes” (ja en tinc 72), prepararé el rutòmetre per als “300+ Km GMM”, que organitza el Grup Motor Molins per al pròxim dia 7 d'octubre, i en els quals, com cada any, participaré.

Aquesta és la història d'un aficionat als ral·lis des que era un nen, que va tenir finalment la sort de copilotar de manera totalment amateur uns 25 ral·lis.

Moltes gràcies Josep i a tots vosaltres, també, per llegir-me.

Salvador Prat Ballobar
Molins de Rei, 25 de setembre de 2023
JAS Info Service