Competició viscuda: per una ampolla de Coca-Cola 

Per Toni Romero.

El primer ral·lisprint Tamariu (6 d’octubre del 1985) devia ser la segona o tercera cursa de la meva vida. En aquella època els ral·lisprints sobre terra començaven a arrencar com a fórmula de fer curses amb cost baix per als participants i per als organitzadors. Aquella prova n’era un exemple: una part del tram de Montnegre, de poc més de quatre quilòmetres, repetit quatre vegades. Alguns organitzadors encara portaven la fórmula més a l’extrem i, amb un mateix tram fet dues vegades en cada sentit, podien permetre la participació fins i tot de monoplaces d’autocròs, a condició, és clar, que l’enllaç entre el punt de sortida i el tram el fessin a dalt d’un remolc, ja que no reunien els requisits per circular i per tant no es podien matricular. El CX de l’Agustí Boix també tenia “les seves coses” i treure’l a la carretera avui implicaria l’alto per part del primer mosso de trànsit que s’hi topés i la immediata immobilització del cotxe. En aquell temps, però, amb unes plaques de proves (vermelles) la cosa es resolia bé i no es feien més preguntes.

L’Escuderia Baix Empordà no va aconseguir el que se’n diria una inscripció formidable. És estrany, perquè les seves proves tenien requesta, però la resposta potser la trobaríem en la puntuabilitat d’aquella prova. Només 24 equips inscrits, 23 a la sortida i 19 al final. Amb l’Agustinet ja ens anàvem compenetrant i jo intentava polir la presa de notes en la primera passada. Aquell dia els rivals eren en Xavi Sagrera pare –a qui jo coneixia de la meva època de batxillerat a Palamós–, que aquell dia no anava acompanyat d’en Litus Campmajor (a la dreta de l’R-5 Alpine d’en Teixidor) sinó d’en Carles Bou, el copi de sempre d’en Josep Frigola, que disputava el campionat de Catalunya i per tant aquell dia no competia. Els altres elements a vigilar venien de Pals, els Parals i el seu Seat 124-1800, crec recordar que encara la versió de conducció des de davant. A en Lluís Janó, un altre empordanès bon pilot, amb el seu Seat Ritmo atòmic reciclat de l’autocròs també mereixia vigilància.

A l’hora de la veritat, ningú ens va prendre cap parcial. En la passada amb els pilots anant a vista mentre els copis apuntàvem o gravàvem, els Parals van quedar a dos segons, en Sagrera a tres i en Janó a quatre. La resta, a més de 10. Ja amb notes es va notar el nivell d’en Carles Bou i en Sagrera va baixar 6 segons el temps i va avançar els Parals. Però nosaltres encara vam millorar més el temps (7 segons). En la tercera passada ja no hi havia tant marge de millora i tots tres capdavanters vam retallar un segon més al crono. En Janó s’acabava de retirar. Amb 11 segons d’avantatge sobre Sagrera-Bou i 14 sobre els Parals, havíem de fer molt el préssec en l’últim tram per perdre el triomf... o això crèiem nosaltres...

Certament, en l’última passada també vam fer el millor temps, aquest cop amb només un segon d’avantatge sobre Sagrera-Bou... i tan feliços cap a Tamariu. En l’enllaç, no sé si l’Agustinet o jo vam dir de fer una mica de gasolina. El CX gastava, el dipòsit de seguretat no era enorme i entre els instruments de control no hi havia un indicador de nivell. Però malgrat tot, hi va haver un cert consens que, havent sortit plens i havent fet 100 i pocs quilòmetres, ja n’hi havia prou. Però ja amb Tamariu a la vista, després del trencant del Far de Sant Sebastià el CX comença a ratejar i l’Agustí ho té clar: “La gasolina!”. Pocs centenars de metres de pujada després el motor era mut. Baixem i mirem d’aturar el primer que passava (o el segon, o el tercer) a veure si ens podia donar un litret de gasolina per als menys de 2 km que quedaven... Ja teníem el voluntari però.... i com traiem la gasolina del dipòsit? Teníem un tubet prim per xuclar... i on la posem?

No sé d’on va aparèixer però algú va treure’s d’algun lloc una ampolla de Coca-cola de 20 centilitres. Mai he sabut quanta gasolina es va empassar l’Agustí, però vam omplir quatre o cinc ampolletes amb una barreja de paciència i estrès com poques vegades recordo. Quan la bomba elèctrica va xuclar enviar gasolina als carburadors, va venir la pregunta temuda: “Toni, quant queda?”. No devien ser gaire més de dos minuts. Aquells dos quilòmetres van ser vist i no vist i l’entrada en baixada fins al control horari d’arribada va ser “de tram” i no d’enllaç. Sort que algun dels altres participants ens havien vist en aquella tessitura i quan van sentir roncar el Bou (així li dèiem al CX) van esbandir la gent despistada que hi havia per allà. Van sobrar uns pocs segons per no penalitzar... tot i que ens hauríem pogut permetre un minut de retard (10 segons de penalització) per mantenir el triomf per només 2 segons.

© Toni Romero
Març de 2024
JAS Info Service

---------------------------------------------------------------------------

Por una botella de Coca-Cola

Por Toni Romero.

El primer Rallye Sprint Tamariu (6 de octubre del 1985) debió de ser la segunda o tercera carrera de mi vida. En aquella época, este tipo de competiciones sobre tierra empezaban a arrancar como fórmula de hacer carreras con bajo coste para los participantes y para los organizadores. Aquella prueba era un ejemplo de ello: una parte del tramo de Montnegre, de poco más de cuatro kilómetros, repetido cuatro veces. Algunos organizadores todavía llevaban la fórmula más al extremo y, con un mismo tramo hecho dos veces en cada sentido, podían permitir la participación incluso de monoplazas de autocross, a condición, claro está, que el enlace entre el punto de salida y el tramo lo hicieran subidos en un remolque, puesto que no reunían los requisitos para circular y por lo tanto no se podían matricular. El Citroën CX de Agustí Boix también tenía “sus cosas” y sacarlo a la carretera hoy implicaría la detención inmediata por parte del primer mozo de tráfico que se topara con nosotros y la inmediata inmovilización del coche. Pero en aquel tiempo, con unas placas de pruebas (rojas) la cosa se resolvía bien y no se hacían más preguntas.

La Escudería Baix Empordà no consiguió lo que se diría una inscripción formidable. Es extraño, porque sus pruebas tenían adeptos, pero la respuesta quizás la encontraríamos en la puntuabilidad de aquella prueba. Solo 24 equipos inscritos, 23 en la salida y 19 al final. Con “Agustinet” ya nos íbamos compenetrando y yo intentaba pulir la toma de notas en la primera pasada por el tramo. Aquel día los rivales eran Xavi Sagrera padre –a quién yo conocía de mi época de bachillerato en Palamós–, que aquel día no iba acompañado de Litus Campmajor (a la derecha del R-5 Alpine de Josep Teixidor), sino de Carles Bou, el copi de siempre de Josep Frigola, que disputaba el campeonato de Catalunya y por lo tanto aquel día no competía. Los otros elementos a vigilar venían de Pals, los Parals y su Seat 124-1800, creo recordar que aún en la versión de conducción desde delante. A Lluís Janó, otro ampurdanés buen piloto, con su Seat Ritmo atómico reciclado del autocross, también merecía vigilancia.

A la hora de la verdad, nadie nos tomó tiempos parciales. En la pasada con los pilotos yendo a vista mientras los copis apuntábamos o grabábamos, los Parals quedaron a 2 segundos, Sagrera a 3 y Janó a 4. El resto, a más de 10. Ya con notas se notó el nivel de Carles Bou y Sagrera, bajaron 6” el tiempo y avanzaron a los Parals. Pero nosotros todavía mejoramos más, 7 segundos. En la tercera pasada ya no había tanto margen de mejora y los tres adalides recortamos un segundo más al crono. Janó se acababa de retirar. Con 11 segundos de ventaja sobre Sagrera-Bou y 14 sobre los Parals, teníamos que ser muy tontos en el último tramo para perder el triunfo... o eso creíamos nosotros...

Ciertamente, en la última pasada también hicimos el mejor tiempo, esta vez con solo 1 segundo de ventaja sobre Sagrera-Bou... y tan felices nos dirigimos hacia Tamariu. En el enlace, no sé si “Agustinet” o yo comentamos de hacer un poco de gasolina. El CX gastaba, el depósito de seguridad no era enorme y entre los instrumentos de control no había un indicador de nivel. Pero a pesar de todo hubo cierto consenso que, habiendo salido llenos y con 100 y pocos kilómetros, ya había bastante combustible. Pero ya con Tamariu a la vista, después del cruce del faro de Sant Sebastià, el CX empezó a ratear y Agustí lo tuvo claro: “¡La gasolina!”. Después de unos pocos centenares de metros en subida, el motor enmudeció. Bajamos y miramos de detener al primero que pasara (o al segundo, o al tercero) para ver si nos podía dar un litrito de gasolina para los menos de 2 km que nos quedaban... Ya teníamos el voluntario pero.... ¿y cómo sacamos la gasolina del depósito? Teníamos un tubito delgado para chupar... ¿y donde la ponemos?

No sé de donde apareció, pero alguien se sacó de algún lugar una botella de Coca-Cola de 20 centilitros. Nunca he sabido cuánta gasolina se tragó Agustí, pero llenamos cuatro o cinco botellitas con una mezcla de paciencia y estrés como pocas veces recuerdo. Cuando la bomba eléctrica chupó y envió gasolina a los carburadores, vino la pregunta temida: “Toni, ¿cuánto queda?”. No debían de ser más de 2 minutos. Aquellos dos kilómetros fueron visto y no visto y la entrada en bajada hasta el control horario de llegada fue “de tramo” y no de enlace. Suerte que alguno de los participantes nos habían visto en aquella tesitura y cuando oyeron roncar el Buey (así le llamábamos al CX) dispersaron a la gente despistada que había por allá. Sobraron unos pocos segundos para no penalizar... a pesar de que nos habríamos podido permitir un minuto de retraso (10 según de penalización) para mantener el triunfo por solo 2 segundos.

© Toni Romero
Marzo de 2024
JAS Info Service