Competició viscuda: el meu Desafio Talbot 1980 (text sencer) 

Per Màrius Llongueras.

Amb vista a l’any 1980, la FEA va instaurar un “Campeonato de Promoción de Pilotos de Rallye”, des d’aleshores conegut com a PPR, per a vehicles de fabricació nacional fins a 1.500cc i limitat a pilots menors de 25 anys. Van tenir la idea de fer-los córrer en els ral·lis més importants del calendari, però perquè semblés més assequible van determinar que només fessin la meitat de la prova “perquè així puguin veure els bons en acció i aprenguin”.

Gran idea si els feies córrer la segona part dels ral·lis, però si, com al Costa Brava, els feies córrer la primera, doncs, ehem... A més, amb la seva habitual tendència a la improvisació, els reglaments van sortir tard i malament, agafant molt a contrapeu als organitzadors, que es van trobar a més amb el problema d’haver de fer classificacions separades. Per “abaratir” costos van establir un nivell de preparació que resultava un entremig entre el grup 1 (de sèrie) i el grup 2. I sobretot no van establir cap limitació de pneumàtics, o sigui que els pressupostos es podien inflar bastant.

Resulta que Seat acabava de tancar el seu departament de competició, conegut com Can Carraca, o autocares ABC que deia en Zanini. Però el Vargas va pensar que amb poca pasta podia ajudar a promocionar el Ritmo, tot just acabat de sortir. El model que es fabricava aquí només duia el motor de 1.438cc, en contrast amb l’italià on els Abarth ja començaven amb els biàlberos de 1.600 i 1.800. Vull suposar que això va influir en la FEA a l’hora de fixar el límit de cilindrada. Seat, doncs, va instaurar una Copa per als seus Ritmo que es correria dins els ral·lis del PPR. Evidentment van anar al màxim de preparació permesa, perquè d’origen eren unes carraques bastant notables.

A can Simca, rebatejada Talbot des de feia poc, es van adonar que els seus 1200 podien resultar molt competitius enfront dels Ritmo, fins i tot si es deixaven en especificacions grup 1, i van canviar el popular Desafío, que fins aleshores es feia amb qualsevol model de la gamma, limitant-lo als 1200 i dient-li ‘Joven Desafío’, integrat també al PPR. De cop el campionat va agafar volada, limitada això sí, mercès als sucosos premis que tant Seat com Talbot oferien. En el transcurs de l’any també varen sortir alguns altres cotxes, pocs, però de fet es va resumir a una lluita entre les dues marques.

Per la part de Talbot, que és la que ens interessarà, a casa nostre hi trobem un fort equip Masterdiesel, amb pilots tots més grans de 25 anys. Se’ls va acudir llogar-los a algun jovencell debutant, el més destacat dels quals fou en Pere Morera, acompanyat d’en Pepe Marco o en Jordi Izquierdo. A banda dels TI també hi havia el 1200 S d’en Joaquín Reyes, que va ser qui me’l va llogar a mi, copilot amb molt poca experiència de conducció. Jo ja havia arribat a un acord amb l’Eduard Montero per copilotar-lo a la copa de Jeep Cross, o sigui que varem establir un calendari de sis ral·lis que no coincidien, amb opció al Catalunya (l’últim) si feia falta.

Pel que fa al plantejament de la logística era, evidentment, d’anar a mínims, cosa que avui en dia molts no entendran. Sense arribar a les exageracions de menjar de bocata o dormir al cotxe amb sac de dormir (que de tot hem fet) sempre vaig tractar de gastar el menys possible, però amb dignitat. En els ral·lis propers (Guilleries, 2000 Viratges i Catalunya) evidentment no es gastava en hotels, però sempre dinàvem i sopàvem entaulats, baratet si podia ser. En els llunyans (Ourense, CS i RACE) era cosa de paciència i disciplina per no castigar el motor: 4.000 voltes en 4a i anaves a 100 per hora fix. Així fins la fi del món feies 1.000 quilometrets de no res rodant. I per tornar, igual. L’excepció va ser el Baviera, on hi havia servei de tren. Per dormir, en hotels econòmics, és clar.

Precisarem que el 1200 Spécial d’en Reyes, duia una molt bona preparació a grup 1, motor al màxim permès, canvi “1000 Tours” amb pinyons rectes (que feien un soroll molt especial), embragatge ceràmic i suspensions amb Bilstein de gas. Els millors amortidors que he dut mai.

Per manca de temps a concretar el muntatge, vam saltar-nos el Costa Brava, on el cotxe el va pilotar el germà d’en Joaquin, en Luis Miguel Reyes, el de les motos, i també el Vasco-Navarro, i vaig preparar el debut al Critèrium Montseny-Guilleries, on em va copilotar el meu amic Jordi Blay. Setmanes de nervis. Va ser el primer cop que era jo qui dictava les notes en lloc d’escriure-les!! En els reconeixements, que aleshores en dèiem entrenaments, vàrem tenir un ensurt important mentre remuntàvem el Coll de Bracons (aleshores per tornar a la sortida del tram el fèiem a l’inrevés) amb moltes precaucions i fent sonar la botzina en les corbes sense visibilitat, i ens va sortir pel nostre costat un turista en un R8 que em va fer trepitjar la cuneta i el Fiesta de lloguer va quedar sobre la panxa amb molta inclinació cap al barranc. I qui coneix aquell tros del tram, el més estret, sap la impressió que fan els caients!! Per sort, passaven per allà l’Antonio Zanini i en Jordi Sabater, que entrenaven amb un 131, crec que dièsel. En Zanini ens diu que ha vist un tractoret una mica més amunt i, dit i fet, gira cua i se’n va a buscar-lo. Ens van treure en un tres i no res. Gràcies Antonio!!

El dia de sortir a provar el 1200 es va trencar el flexible del tub d’escapament. I jo tornant acollonit a Badalona amb un soroll de no t’explico per si era culpa meva. Arribat al taller d’en Mingo Mans em va dir: “No pateixis. Es trenquen molt. No ho has fet tu”, li va donar uns quants punts de soldadura i el va deixar pràcticament rígid tot dient “ja no es trencarà mai més”. En Mingo, altíssim i sempre seriós, em tenia bastant acoquinat, però vaig descobrir que era una persona excel·lent, un mecànic i inventor sense parió, i anys després també vaig saber que era un pilotàs de collons.

El dia del ral·li nosaltres només fèiem la segona etapa, per la qual cosa després de veure la sortida a Viladrau vàrem anar a sopar al l’Hostal de la Barita, on ens vam trobar amb el Juanito de Ferodo. Vam sopar junts i descobrir una gran persona.

I del ral·li, que dir?? Els nervis se’m menjaven a la sortida del primer tram, La Roca, podeu imaginar-vos-ho!! Però el primer tram va anar com una seda i no vàrem fer pas un mal temps. Vaig començar a assimilar els dos únics consells que m’havia donat en Joaquín: “Frena sempre amb les rodes rectes i a l’asfalt vermell de Collsaplana les dretes en segona i les esquerres en tercera”. A Collsaplana l’únic petit ensurt va passar a una esquerra a la part relliscosa de dalt de tot, passat el camí dels Vivers Tortadés, i una virolla baixant ja cap a Sant Hilari, fora de tram, que era molt glaçada.

Seguien els trams Les Serres, Les Encies (festival de relliscades) i el sempre temut Coll de Bracons. A Sant Pere de Torelló ens trobem en Mingo, que feia assistència als seus clients. No era previst que ens la fes a nosaltres, però ens va fer una repassada igualment, i ens va donar ànims, que tot anava bé. Tornem a Collsaplana, on al començament de la pujada d’asfalt vermell a en Jordi li va agafar un no sé què. Es va quedar sense respiració, jo crec que anava massa concentrat en les notes. Vaig gairebé aturar el bòlid fins a comprovar que en Blay estava bé, i tornem-hi. Mentrestant ens havia avançat el Ritmo que sortia al darrera. A mitja pujada ja hi havia una boira important i vàrem començar a veure com ens acostàvem als llums del Ritmo. A la part relliscosa el vam superar i ens anàvem distanciant, sens veure gairebé res. Ja només quedaven dos trams, Cladells i Coll de Revell. Dalt del coll ens vàrem trobar els meus pares, que havien pujat a veure’ns. I així vam acabar el meu primer ral·li de xofer. Una lliçó intensiva de conducció, glaç, boira, nit i condicions “com les dels ral·lis d’abans”.

I, tot dinant amb els pares, saber que havíem acabat tercers del Desafío, ens va donar una moral increïble!!!

Desprès del Guilleries ens vàrem començar a plantejar quin seria el següent ral·li. Recordeu que jo tenia un altre campionat compromès, el Jeep Cross, i que el Joaquín també havia d’honorar compromisos amb els espònsors. Hi havia força coincidències. Haig de dir que al llarg de l’any em va ajudar a buscar conductor per a córrer algun dels ral·lis que coincidien, com va ser el cas amb en Jordi Gudel al Garrotxa i al Granollers. Va ser un plaer i un honor acompanyar-te, Jordi!!!

Bé, finalment vaig començar a preparar l’expedició a Madrid per sortir al Critérium Luis de Baviera. Vaig canviar de copilot, doncs a en Jordi li van trobar una lleu afecció respiratòria, i tampoc no cal forçar les coses. El ral·li, normalment en forma de critèrium on es repetien en varies voltes cinc o sis trams, va esdevenir aquell any una cosa més estranya i molt allunyada de Madrid, on només es feien la sortida i l’arribada, per dirigir-se cap les rodalies de la Sierra de Gredos i Àvila. Em vaig muntar un viatget fins a Madrid en tren, amb el Talbot a l’últim vagó. Aleshores hi havia el servei Trenexpress, que et duien l’auto mentre tu clapaves en el “Camas y Literas”, que en deien. De Chamartín vaig anar a trobar-me amb el meu amic Eugenio Úbeda, que m’havia ofert dormir a casa seva i em va acompanyar de copilot a prendre notes dels trams.

Em van agradar moltíssim els dos trams més llargs i llunyans, els colls de Serranillos i Mijares, que, a més, es repetien durant el ral·li del que, com era previst, només faríem la segona part. Tots dos trams amb zones molt tècniques, i també amb unes pujades ràpides esfereïdores, plenes de paelles separades per 300 o 500 metres entre elles. Després, és clar, venien unes baixades encara més ràpides i també plenes de paelles, o sigui, amb frenades de les de debò.

Dissabte al matí vàrem anar a recollir el copilot, en Jaume Nogueroles, que també venia en tren, i pujar a preparar les verificacions. L’Eugenio ens faria l’assistència a la nit. Les verificacions, a les 3 de la matinada, en un poble perdut (em sembla que es deia Lanzahíta) on el descontrol era total. Ningú sabia res de res, com que els grans ja havien verificat a la tarda a Madrid... Després, ves cap a Piedralaves (encara més perdut) per enganxar-nos a la cua del ral·li quan passés. Semblava que això del PPR els sobrava als organitzadors...

Com diuen els francesos, els ral·lis es segueixen però no s’assemblen pas. Vàrem abandonar quan ens vam quedar sense rodes. Les Firestone que dúiem, no racing, ja duien la tralla del Guilleries i no van resistir els trams llargs. La banda de rodament es va literalment desintegrar, com quan peles una taronja. Quan vàrem punxar la tercera, cap a casa. Vaig haver de comprar-li la roda de recanvi a uns nois que passaven per allà. En el moment d’abandonar érem en un enllaç que ens feia donar una certa volta, i molts pilots anaven per una altre carretera que duia més directament al següent tram. Però els escombres també van passar per l’altre carretera, sense respectar l’itinerari oficial. Quan vàrem poder reprendre la marxa ens vam dirigir a l’arribada, a la Seat de Castellana, per entregar el Carnet de Ruta, i que no ens estesin buscant. No calia. L’explicació fou “aquí, cuando uno se retira, se va a casa”; “y no lo buscais?”, resposta: “No es costumbre”... Maneres d’organitzar...

Ja a casa em va satisfer molt el comentari d’en Reyes, que havia baixat a veure’ns i observar que no maltractés el cotxe, és clar. Va estar a la baixada de Mijares i va lloar que jo posés la quarta en les rectes de baixada, sense retenir-me per por de la frenada, com feien molts. Per mi era lògic. Amb el canvi de relació tancada “1000 Tours” i el disc d’embragatge ceràmic podies fer els canvis en mig segon. No es perdia gaire temps amb la maniobra i així guanyaves velocitat i capacitat de reducció motor, feies dues reduccions en lloc d’una, ajudant els frens. Aquestes són les coses que aprens del pilot anant de copilot. Coses bones que has d’aprofitar, i també coses dolentes que més val no fer. Aprendre, sempre aprendre.

A aquestes alçades de la temporada 1980 el balanç no era ni bo ni dolent. De fet estava dins el promig normalment acceptat d’abandons, que era del 50%. Els ral·lis son així, encara que molts dels pilotins actuals ni s’ho imaginen...

Següent viatge, al Rali de Ourense. 1000 quilòmetres de res per les carreteres de l’època, amb el lloc dels seients de darrera i el maleter completament ocupat per rodes i maletes per tres o quatre dies. Allà vàrem descobrir una gent amable i acollidora que havien preparat un ral·li molt bonic, amb trams molt semblants als d’aquí, al menys els de la segona etapa que és la que fèiem nosaltres, dirigit amb mà de ferro per l’Estanislao Reverter, que ben aviat veies que hi entenia molt d’allò.

Després de les cabòries amb les rodes del Baviera havíem canviat a Michelin i era el primer cop que jo duia rodes racing, concretament unes mixtes TB-5. Vàrem arribar a l’hotel i, mentre el ral·li començava la primera etapa, vam anar a fer papers.

En aquest ral·li m’acompanyava en José Luis Trullols, el copilot habitual d’en Joaquín Reyes, que em va demostrar que era un copilot de nassos. La segona etapa era molt més curta i vàrem poder fer notes i tres passades a tots els trams, que eren tots pels voltants de la carretera de Ponferrada. Encara vàrem tenir temps de dormir una estona i au, a córrer. Tots els nostres rivals, la majoria de Madrid, ja voltaven per allà tota la setmana i havien entrenat molt.

Abans de la sortida ens vam assabentar que el terror del PPR, l’equip Paco Balcázar-Juan Molina, s’havien quedat sense auto, doncs el transport de can Juncosa que els portava el 1200 havia patit un accident. Talbot els va cedir el “muleto” que havia fet servir per entrenar el “Genito” Ortiz, i així van poder competir pel PPR, però no puntuarien pel Desafío. Anant cap al primer tram, Almorfe-Luintra, es va posar a ploure d’aquella manera lleugera que mulla poc però molesta. Els meus rivals anaven amb slicks i a nosaltres ens va sortir un tram perfecte, amb molta confiança en les rodes. La resta del ral·li vàrem poder administrar l’avantatge, incloent un recte a la Teixeira, amb maniobra inclosa, en que vam perdre uns 10 segons.

Al final de l’últim tram em vaig abraçar amb l’Àngel Melero, que em va guanyar, mentre jo li deia “no en sé mes, no puc anar més depressa”. Aquest era l’ambient de camaraderia entre nosaltres!! Al final, tercers del PPR i segons del Desafío, 4 segons per davant del Ritmo de Juan Pablo Montes i precedint de 5 el de “Yolanda”. Sopar per celebrar-ho en una marisqueria (el resultat s’ho valia) on ens vàrem trobar amb l’equip Autopráctico, que al seu torn celebraven el segon lloc d’en Salvador Servià amb el petit Fiesta.

Tornant cap a casa ens varen aturar en un control de la Guardia Civil, armats fins les dents amb metralladores i Cetmes, que buscaven algú de la ETA. Ens va costar convèncer-los que al darrera només hi dúiem rodes i les maletes, i que tornàvem del ral·li... com a curiositat, vaig sortir de casa amb 30.000 pessetes i vaig tornar amb zero. Al cap d’un temps vaig cobrar els premis de Talbot, que eren... 30.000 pessetes.

Després de l’Ourense ens va tocar el Firestone, a Bilbao. Perdó, volia dir el Rally CS. Després de quinze anys de consolidació i convertir el ral·li en un dels millors del Campionat d’Europa, el fabricant americà va retirar el seu patrocini, i va agafar als pobres xicots de la Peña Motorista Vizcaya amb tot preparat i sense calés. Els hem de felicitar per la seva capacitat de reacció, doncs varen saber trobar ràpidament un altre patrocini, Lubricantes CS, i van rebatejar la prova. Em va agradar molt el plantejament del ral·li, en un estil molt anglès, fent bucles curts, de dos o tres trams, que es repetien tipus critèrium dues o tres vegades, i després se’n anaven a un altre lloc.

No em va agradar que ens toqués córrer la primera etapa, la nit de divendres a dissabte, perquè en cas de retard en la sortida de Barcelona no quedava temps per entrenar. I això va ser exactament el que va passar. Vaig tenir un problema en la meva feina i no vaig poder plegar d’hora el dijous per marxar a Bilbao. Divendres al matí vàrem sortir amb el Trullols, que em tornava a acompanyar, a tota pastilla i trucant a l’organitzador perquè no arribàvem a temps per verificar... Ens van tractar molt amablement i ens van permetre verificar just abans de la sortida. Arribem a Bilbao i anem a verificar i deixar el cotxe al Parc Tancat, abans d’anar a l’hotel a deixar les maletes i dutxar-nos corrent per prendre la sortida directament.

Afortunadament jo havia pogut aconseguir notes dels trams, que em va passar en José Luis Sallent, però ja des del primer tram vàrem veure que jo no les entenia gaire. De bon començament ja sabíem que seria un ral·li conservador, només per acabar, pensant només en els punts del Desafío, i vaig passar d’anar  de pressa. Per acabar-ho d’adobar em vaig quedar sense pastilles de fre cap al final de la segona passada per Artziniaga-Mercadillo i, com que el ritme era brutal, no les vàrem poder canviar fins la mitja part a Castro Urdiales. El cotxe encara frenava, però el soroll de ferro amb ferro era acollonidor.

Al arribar al parc de treball no vaig poder localitzar l’Arturo de Necto (dúiem un joc de les seves pastilles) però ens vàrem trobar el Juanito de Ferodo, que, quan va saber què ens passava es va llençar sota el Simca i ens les va canviar ell!!! Una gran persona en Juanito!!! També em vaig trobar en ‘Pulgui’ Canela, que ja havia abandonat, i que ens va deixar les seves notes, que anaven amb sistema Zanini i jo les entenia molt millor. Gràcies ‘Pulgui’, ens vas salvar la vida!!!

La segona etapa va ser molt més relaxada i vaig intentar córrer una mica més, però sense exagerar. Els del PPR anaven caient com a mosques i calia acabar com fos. Fer trams com Ontón-Otañes, una enciclopèdia de paelles; Sámano-Guriezo; o el port d’Hoyomenor sense haver-hi passat mai abans, si no confies en les notes, malament. També la pujada a La Bien Aparecida, amb les llargues rectes i corbes rapidíssimes i amb boira que no es veia res, les notes d’en Canela o d’en Servià amb bona indicació dels metres de recta foren fonamentals per no fer-se mal.

Vàrem acabar quarts i últims del PPR, però tercers del Desafío, i vam dedicar la nit de dissabte a veure com els Bagration i Vatanen feien un festival en els trams de la part de Bilbao i Gernika, i a sopar una sopa de peix espectacular en un poblet perdut de per allà. Que bona estava!!!

A finals d’octubre d’aquell 1980 vàrem fer un viatget a terres andaluses, Marbella concretament, on havíem de córrer el Rallye del RACE, concretament la segona etapa sobre asfalt, mentre la primera era tota en terra. Un altre viatget de més de 1.000 km, acompanyat en aquest cas del gran Xavier Girbau i, això si, en un hotel de súper luxe a preus irrisoris. Per preu irrisori va sortir-me la inscripció, que mai vaig arribar a pagar. Coses del RACE, que si ja ho pagaràs quan arribis aquí, que si ara no tinc les claus de la caixeta, que si... total, que ningú em va fer pagar. Organització... Això sí, em vaig creuar als passadissos amb en Juan Petisco, que era el factòtum aquell any, envoltat d’una cort de deu o dotze adlàters que voleiaven al seu voltant. El Rei Sol, vés...

Un detall curiós és que em varen enviar per correu a casa, un més abans del ral·li, el Road-Book sencer (un paquetot de 2 kg), però que comparat amb els nostres em va semblar molt pobre, dibuixos molt senzills, gairebé diria bàsics, que donaven poca idea del que et trobaves a la carretera, i distàncies molt mal mesurades i amb els números massa petits per ser llegits amb facilitat dins un auto en moviment. M’imagino que als camins de terra els copilots es devien divertir.

Som-hi doncs. El plantejament era similar al del CS, i com de costum vàrem sortir massa justos de Barcelona i arribàrem a Marbella sense temps per reconèixer. Vaig anar a plorar a alguns pilots i ens vam trobar en Jordi Cid, que crec que anava amb en Jordi Pons, que ja havia abandonat i ens van deixar les seves llibretes de notes. Gràcies!!

Ah, com a novetat aquest cop dúiem slicks, unes magnífiques SB-9, però no van fer gaire servei, pobretes. Quant estàvem agafant ritme i mareig de tantes voltes al voltant de Grazalema, de cop, dalt de tot del tram de Benamahoma es va trencar un dels suports de motor, que va caure i va trencar la tapa del delco. Un altre abandó. Al final vàrem aconseguir coronar el collet i baixar en roda lliure, sense motor, fins a Grazalema, on sabíem que hi hauria una assistència de Talbot, doncs el ral·li encara havia de passar per allí uns quants cops més. Vàrem localitzar el mecànic, que crec que era en Pedro Cascales, i ens va proveir d’un nou suport de motor i una tapa del delco, que vàrem canviar nosaltres allà mateix amb el cric i les eines que dúiem. Evidentment tirats per terra i en plena nit, perquè ni fanals hi havia.

I així vam tornar a casa, capcots i amb la cua entre cames. Els ral·lis són així!!!

De totes maneres, jo tenia força esperances en els dos ral·lis que quedaven, el 2000 Viratges i el Catalunya. Territori conegut i fàcil d’entrenar... i així ho vàrem enfocar amb l’Àngel Martínez, que va quedar impressionat en els reconeixements del que havia canviat (a millor) la meva conducció des de primers d’any. Jo sempre he cregut que pots millorar a base de reconèixer molt, però aprens de debò amb la competició, en condicions de cursa.

Pugem cap a l’Hotel del Bruc i estava caient una tempesta de tres parells, total que aconsegueixo unes Michelin de mullat PB-15, i a córrer. En l’enllaç fins al primer tram, Rellinars direcció Terrassa, vàrem poder comprovar com de bé anaven aquelles rodes amb molta aigua. Comencem el tram i als dos quilòmetres em vaig desconcentrar per culpa de la mànega que anava de la boca del copi fins al meu casc. Havia comprat un tub de massa rígid i em molestava molt. El temps d’arrencar-me-la i em vaig menjar una llarga que es tancava al fons. El copi me la va cantar, però no vaig ser a temps de reaccionar. El cotxe va quedar clavat a la paret pel meu costat. No s’havia fet res, ni una rascada, però al costat de la paret hi havia un reguerot molt profund i no el vam poder treure. Vàrem necessitar l’ajut dels escombres, encapçalats per l’Eduardo Cantos, i ja vàrem tornar cap a casa... snifff...

Vist el desastre ens vam replantejar molt la situació. Anar al Catalunya resultava força car i, què en podíem treure?? Jo era sisè del Desafío, a pocs punts d’en Jordi Izquierdo, i no podíem atrapar els de davant ni ens podien passar els de darrera. Ens vàrem posar d’acord ràpidament i no vam sortir ni ell ni jo. Bé, jo si que ho vaig fer, com a copilot d’en Pere Morera de Pelegrí, amb el cotxe i els papers d’en Jordi Ballesteros.

Fi del Desafío i del PPR.

Màrius Llongueras
Abril de 2023